En aquest Any Sant 2025, celebram no només el 800è aniversari de la composició del Càntic de les Criatures, sinó també d’aquelles “paraules amb melodia per a les Pobres Dames de Sant Damià”, coneguda com a “Audite, Poverelle”, que Sant Francesc d’Assís va compondre «per a la consolació més gran», a l’hivern del 1225. Els dos textos estan particularment units en el temps i en l’experiència de vida de Francesc. Podem dir que gairebé es continuen i il·luminen mútuament.
Donada la importància d’aquest aniversari, he pensat dirigir-vos alguns punts de reflexió inspirats en les paraules mateixes de Francesc, convençut que, fins i tot després de 800 anys, aquestes conserven tota la seva força i tenen una gran rellevància per la vostra vida contemplativa franciscana avui.
Però, per entendre el que ens diu St. Francesc, hem de començar per aprofundir en les lectures bíbliques que avui hem proclamat. No podem concebre les rames separades del tronc. No podem pensar en las germanes clarisses de forma separada de Santa Clara. No podem concebre els deixebles sense el Mestre. La paràbola del cep i les sarments és el rerefons de la nostra festa i ens ajuda a viure aquest misteri de comunió i d’amor que s’expressa en les paraules de St. Francesc que avui meditam.
A través de la primera lectura, es fa present l’amor de Déu que estima Santa Clara i sustenta la seva vocació. El profeta ens transmet els gestos afectuosos d’un amor que perdura i que suscita una forta atracció. Hi ha una nova seducció per tal de restaurar una història d’amor, a través d’una experiència de desert, allà on podrà experimentar de nou la crida del Senyor.
A la segona lectura contemplam que la grandesa de la vocació contrasta amb la debilitat del subjecte. Però vet aquí la paradoxa: l’acceptació humil de les nostres limitacions, la nostra vida posada al servei del projecte de Déu generen vida per a nosaltres mateixos i per als altres. A través de la humilitat i petitesa de Santa Clara, es percep la transmissió d’una força i d’una riquesa que procedeixen de Déu.
Santa Clara és per a tots els aquí presents un punt de referència. Hi ha un paral·lelisme entre la unió de Jesucrist amb els deixebles i la unió de les germanes amb Santa Clara. I Francesc representa Jesús que instrueix amb amor Santa Clara i les seves filles espirituals.
“Audite, poverelle” és una expressió en llatí que significa “Escoltau, germanetes pobres!”. És una frase que Sant Francesc d’Assís va fer servir a Sant Damià per a dirigir-se a Santa Clara i les seves germanes, les clarisses. Es considera una crida a l’escolta atenta, tant a nivell espiritual com comunitari, i destaca la importància de l’escolta en la tradició franciscana
La paraula “Audite” (escoltau) és una crida a l’atenció, similar a com Francesc utilitzava l’expressió a la seva “Carta als fidels”.
El diminutiu “poverelle” (germanetes pobres) expressa un afecte i proximitat cap a Santa Clara i les seves companyes, mostrant la tendresa amb què Francesc les veia.
“Audite, poverelle” no només és una crida a escoltar, sinó que també convida a un tipus d’escolta profunda i atenta que és fonamental per a la vida espiritual i comunitària, especialment en la perspectiva franciscana. L’escolta atenta implica comprendre les necessitats i experiències dels altres, especialment aquells que pateixen o estan en situacions vulnerables. I finalment, Francesc, en aquesta composició, també exhorta les germanes a mantenir la pau i a viure amb alegria, fins i tot enmig de les dificultats i el patiment, com es veu a la seva “Exhortació a Santa Clara”.
En resum, “Audite, poverelle” és una frase clau en l’espiritualitat franciscana, que convida a l’escolta atenta, a la cura mútua i a la recerca de l’alegria i la pau en la vida, fins i tot enmig de les dificultats.
Escoltau la traducció al català d’aquest cant que St. Francesc va compondre en llengua vulgar fa 800 anys:
Escoltau, germanetes pobres, pel Senyor cridades,
que de moltes parts i províncies heu estat congregades:
Viviu sempre en la veritat,
que en obediència habiteu,
No mireu a la vida de fora,
perquè la de l’esperit és millor.
Jo us prego amb gran amor
que tingueu discreció de les almoines que us dona el Senyor.
Les que estan per malaltia gravades
i les altres que per elles estan fatigades,
unes i altres suporteu-ho en pau,
Perquè molt cara vendreu aquesta fatiga,
perquè cadascuna serà reina al cel coronada amb la Verge Maria.
En paraules actuals i entenedores, a través d’aquest cant s’expressa la vostra identitat com a germanes pobres de Santa Clara, la santa unitat, el seguiment de Crist, l’autenticitat de vida, el constant discerniment, el suportar-se recíprocament i l’esperança escatològica.
I tornant a la paraula de Déu, aquest any jubilar de l’esperança pot ajudar-nos a restaurar aquesta historia d’amor que és la nostra vocació, a rescatar-la de les seves rutines i, seguint els missatge de Sant Francesc, pot convertir-se en una nova llum resplendent: “Els sofriments que ara passam són lleugers i d’un moment, però van acumulant un pes incomparablement immens de glòria que durarà per sempre. Nosaltres no fixam la mirada en açò que veim, sinó en allò que no veim, perquè les coses que veim passen, però les que no veim duren per sempre” (2 Cor 4, 17-18).
I acabaré amb unes paraules que us dirigeixen els ministres generals franciscans, amb motiu d’aquest 800è centenari: “Estimades Germanes, que aquest any jubilar de l’esperança pugueu renovar la fe en aquesta gran esperança de participar de la plenitud de la vida en Déu, en la qual Maria us ha precedit, recorrent en aquest món el seu mateix camí: el de l’obediència, la pobresa i el servei”. Que així sigui.
+ Gerard Villalonga Hellín
Bisbe de Menorca.