Des de fa set mesos soc habitant de dret de Ciutadella i, des de la meva condició de valencià i mediterrani, no deixo de meravellar-me perquè cada dia, quan surto a caminar per la ciutat i els seus voltants, descobreixo petites meravelles en girar un cantó i trobar-m’hi el Mercat des Peix, fent camí a la vora del Port Vell o passejant des de Sant Nicolau fins al fons de la cala del Degollador. Els exemples podrien multiplicar-se i no sols en la ciutat, sinó en qualsevol indret d’aquesta illa fascinant, famosa per la seva invitació a la calma i a mirar la vida d’una altra forma.
Tanmateix, hi ha una modesta peça de lona i fusta que em té meravellat: es tracta de la cadira menorquina coneguda amb el simpàtic nom de “Coca Rossa”, marca registrada, per cert. En la seva aparent simplicitat, aquesta cadira illenca és molt més que un moble; ha esdevingut amb els anys un símbol de la identitat de Menorca i va néixer fa ara poc més de cent anys, gràcies a la perícia de Miquel Anglada Alzina en la seva cerca de comoditat i funcionalitat en el mobiliari quotidià; una cadira fàcilment portable al braç que descobreixo no sols en cafès, platges o esglésies, sinó, fins i tot, ben ocupada en l’espai d’arribades de l’aeroport de Menorca, donant confort a qui espera un passatger que està per arribar-hi i convé matar el temps en la terminal llegint una bona novel.la… assegut en la famosa cadira.
Nosaltres, els mediterranis, tenim una llarga tradició d’ocupar espais a l’aire lliure per xerrar bones estones sense pressa, a la fresca de l’estiu o a la caloreta dels matins de març; però la Coca Rossa, amb la seva comoditat a bon preu i producte del país, sembla fer un pas més enllà: omnipresent pels carrers de la nostra ciutat, descobreixo el seu poder com a símbol o metàfora d’una altra manera de viure que alguns creuen ja desapareguda o impossible, però que ací es demostra com a factible amb la condició que no ens hi manqui una miqueta de bona voluntat.
La Coca Rossa sembla portar en si mateixa una dosi de calma i d’humanitat que no saps com és capaç de transmetre-la, però copses que això és ben cert. Ben asseguts en unes confortables coques rosses, entorn a una taula o no, la xerrada brolla tranquil.la, el diàleg s’hi pren una bona ració de temps, el rellotge sembla contar-hi menys; és més fàcil mirar-se als ulls, escoltar amb atenció els sentiments de l’amic, les preocupacions dels companys, els comentaris sobre l’actualitat que fan els col·legues, i compartir les mil situacions que la vida a ran de terra ens planteja cada dia i sabem que és millor enfrontar-les intercanviant opinions i punts de vista.
Ara que, en paraules d’Enric Juliana, “vivim l’època de les imatges xocants, dels insults a granel i de les frases fora de polleguera que competeixen desesperadament per a atreure l’atenció del públic”, la Coca Rossa menorquina esdevé tot un símbol de l’escolta atenta, el respecte a les opinions de l’altre, la voluntat de no alçar la veu perquè ratllant bé la gent s’entén i volem l’entesa perquè la sabem necessària, imprescindible per a construir comunitat i germanor.
Vivim en un món de paraules que “en ocasions és una cel·la, una presó infinita, un laberint enrevessat on cada mot evoca ferides, batalles perdudes, memòries que dolen, vivències alienes, teories buides” -com amb tant d’encert apunta José María R. Olaizola, sj-. En un món de trinxeres, d’objeccions, greuges i prejudicis i exigències… la modesta cadira Coca Rossa, n’estic convençut, fa més fàcil que “les paraules siguin pont, carícia, benedicció, promesa, fletxa que apunta al mateix centre de la vida on convergeixen la veritat pròpia, l’amistat sincera i el mateix Déu”.
Josep Lluís Burguera, salesià
