Mirar-se al mirall és una acció quotidiana que a partir d’una certa edat es converteix en una acció arriscada. Aquell o aquella en qui t’has convertit, et pot sorprendre o fins i tot, preocupar-te.
Començant per l’aspecte físic, avui dia tan lloat i potenciat, però que resulta una càrrega feixuga a partir de certa edat, sense cap dubte. I no només pels que van fent anys, sinó també per molts menors, joves, persones malaltes o per tots aquells que no compleixen els cànons estètics imperants a nivell social.
Crida l’atenció com som d’artificials i presumits, en general tots quan ens diuen de fer una fotografia. Tot i que solem criticar les xarxes socials i certs personatges que tot el dia estan pendents del seu físic i d’aconseguir les postures més afavoridores, la gran majoria de gent, intenta mostrar la seva millor versió. Ens costa mostrar-nos tal qual som, sense adorns ni artificis.
Aquesta il·lusió de ser vistos en la millor versió d’un mateix, és un dels negocis del món en el que vivim.
Ara que ve l’estiu, ens arribarem a cansar de veure a molta gent publicant imatges retocades i millorades. Són aquells que tenen la sort de viure en la part del món on l’economia capitalista els permet mostrar-se ociosos, rejovenits i rics.
Cansar-se o embafar-se, no basta.
A nivell social, s’hauria de mirar bé el que mostra en realitat una imatge o fotografia del que hi ha al món. Com viu la gent en zones de guerra, en zones concretes de certes ciutats, en segons quins països, en segons quines circumstàncies de salut o de vida… Totes elles, sense retocs ni filtres.
Aquestes imatges sí que ens haurien de remoure i fer sentir que el que veim, no és el que tocaria mirar.
Alguns experts estan convençuts que ens hem tornat insensibles al dolor, a la cruesa de certes notícies, i que solem evitar implicar-nos o veure el que els noticiaris expliquen per evitar patir. Però no tots actuem així. Alguns som sensibles al que hi ha i tot i que costa manifestar certes opinions crítiques, sense ser criticat, s’ha de poder dir; ben dit, però s’ha de dir.
A tots els nivells estem comprovant com és d’inabastable l’ambició humana. “Tenir” vol dir, no aturar de desitjar tenir més. Diners, bona posició social, bona feina, bones notes dels fills o nostres, bon sou, bona parella, bona casa, bona
roba, bon cotxe, bona família, bon físic…i el fàcil que resulta rebutjar el que no encaixi dins aquesta escalada d’expectatives.
Aquests dies he pensat molt en l’ambició…i no em resulta gens fàcil acceptar el terme (ni en la seva accepció positiva: “interès en millorar”). L’ambició pot esdevenir maldat, manipulació i crueltat. I quan això domina el sentir, només s’actua amb aquesta moneda de canvi.
Som nosaltres els que decidim com miram, actuam o el que mostram. Es pot ser molt feliç acceptant el pas del temps, valorant el poc que tenim i podem compartir, normalitzant l’estètica real i la senzillesa de la vida quotidiana que construïm.
Som nosaltres els que hem de ser capaços de mirar imatges i notícies sensibles, reals i dures del que passa al nostre món. Veure el que hi ha, moltes vegades implica denúncia, acció i fins i tot compromís en voler canviar certes actituds, circumstàncies i patiments.
La foto retocada no importa ni aporta res; la foto real, sí.
Més val tenir poc amb justícia
que guanyar molt amb injustícia.”
(Proverbis 16,8)
Tonyi Coll Orfila
Docent de secundària
