Vaig tenir la sort de tenir un avi que va viure molts anys i el vaig disfrutar molt. Ell va formar part de l’anomenada “Quinta del biberón”. Amb 17 anys acabats de fer, el van reclutar, amb la qual cosa, va fer quasi 10 anys de “mili” entre el bàndol republicà i el nacional.
Quan Menorca va ser controlada pels nacionals, a ell i d’altres soldats els van mobilitzar per continuar prestant servei a la península. Primer va anar a Osca i després a Sevilla. No va tornar a Menorca fins que el van llicenciar.
Tots aquells anys i essent, com era, molt jove, va haver de viure moltes coses de forma intensa. D’aquella època, sempre tenia anècdotes i experiències per contar. Moltes. Algunes d’elles impactants. Va patir molta fam i molt de fred i va haver de conviure amb la mort enganxada al pit.
Mentre va ser a fora, s’escrivia cartes amb la seva mare cada cert temps i empraven un paper, el material del qual era com un paper de fumar (molt prim), en el que hi escrivien en horitzontal per després, reescriure damunt en vertical per aprofitar-lo bé. Un dia me va mostrar les cartes, que ell rellegia de tant en tant, i tenia guardades com un tresor dins una caixa de cartró de puros, al fons d’un armari.
Un dia me les va mostrar. Me va ser impossible seguir el fil del relat amb tanta lletra juxtaposada. Jo entenia poc del que es contaven… però sí vaig captar que aquelles cartes van ser, probablement, un dels elements clau de la seva supervivència i salvació anímica.
Fa uns dies que el recordo especialment, a l’avi Paco, ja que en una de les reunions de la Comunitat de La Salle a Alaior, vam coincidir amb un germà lasalià francès que estava de visita a Menorca amb el seu pare i un germà.
El pare del germà lasalià, té 93 anys i és net d’una dona menorquina, de Maó, de llinatge Palliser, que havia emigrat de Maó a Alger, per des d’allà, anar a viure a França, on la mare i ara ells hi resideixen des de llavors. De fet, viuen a París.
Ells van voler tornar a Menorca per visitar i conèixer la terra d’origen de l’àvia. Sobretot el pare, volia tornar (ja havien vingut en alguna altra ocasió), tot i la seva edat. No hi tenen familiars aquí, però sí hi guarden records: carrers, esglésies i, sobretot, una frase feta que deien sempre l’àvia i la mare i que ell, el més gran del tres visitants, ens va repetir en menorquí: “Mare de Déu!”.
Expressió que sempre tenien a la boca, la seva mare i la seva àvia. I és l’única expressió en menorquí que encara pot recordar i pronunciar perfectament.
Paraules inoblidables. L’expressió devia formar part d’una oració…segurament.
El meu avi no havia dit res mai més de Sevilla i, de sobte, quan hi va haver l’Exposició Universal de Sevilla en el 1992, ens va dir que hi volia anar. Volia tornar on havia viscut quasi 7 anys. Ell en tenia 72 i amb l’àvia i uns cunyats va complir el desig. Va poder visitar els carrers, els quarters de cavalleria on hi va estar feia molts anys, el que era el seu barri…i va fer fotos, que després ens va mostrar de tot el que havia fet i vist.
Unes poques setmanes després del viatge a Sevilla, un dia que el vaig anar a visitar, el vaig trobar a la seva butaca assegut amb la caixa de les cartes damunt els genolls, mentre en llegia una. La vaig agafar quan ja l’havia llegida i vaig aconseguir desxifrar algunes frases on la seva mare, na Nina, li contava coses de la família, de Maó i al final, li deia que resava per ell.
Estic convençuda del poder de l’oració. Avui, sento que traspassa anys i panys. No s’oblida mai que hagin demanat amb ulls de fe, per tu.
Demanar per un altre, és posar al davant de tot, la fraternitat i el vincle. És compactar l’amor en majúscules per a convertir-lo en una intenció.
No hi ha oblit possible si el que ens acull, ens convoca o ens arriba… és l’oració.
Tonyi Coll Orfila
