L’Església dedica tradicionalment el mes d’octubre a la devoció del Sant Rosari.
Dimarts qui ve, dia 7, celebrarem —com cada any— la memòria de la Mare de Déu del Roser, instituïda per sant Pius V en l’aniversari de la cèlebre victòria dels regnes cristians col·ligats en la Lliga Santa al golf de Lepant (1571), la qual s’atribuí a l’auxili de la Verge Maria invocada justament a través de la pregària del Rosari. Per aquest motiu, demà passat, en l’oració col·lecta de la Santa Missa, demanarem a Nostre Senyor «que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts per la seva passió i la seva creu a la glòria de la resurrecció, amb la intercessió de santa Maria, verge».
Aquestes paraules de la litúrgia sintetitzen la doble dimensió que té el Sant Rosari. Per una banda, consisteix en un recorregut per l’economia de la salvació obrada pel Messies, des de l’Encarnació (primer misteri de goig) fins a la Vinguda de l’Esperit Sant (tercer misteri de glòria), passant per la predicació del Regne de Déu (misteris de llum) i per la Passió i la Mort de Jesús (misteris de dolor). Per l’altra, és una manera idònia de demanar «la intercessió de santa Maria, verge», repetint les tres oracions principals de la nostra fe: el parenostre, l’avemaria i el gloriapatri.
Dia 7 de desembre del 1909, el periodista Eugeni d’Ors —conegut pel pseudònim Xènius— publicà a la secció «Glosari» del diari La Veu de Catalunya un article molt elogiós sobre el Sant Rosari en el qual destacà precisament aquesta segona dimensió: «El Rosari és la Repetició feta pregària. És el res de l’insistir i del recomençar. És el ritme sever». Per aquests motius, segons D’Ors, «cal, per a ben resar el Rosari, ésser capaç de mantenir l’esperit entusiàstic en la repetició».
Al Sant Evangeli està indubtablement adornada per aquest «esperit entusiàstic» aquella viuda que va a veure cada dos per tres «un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes» (Lc 18,2) perquè li faci justícia en el seu plet. Com és sabut, al final, el jutge li dona la raó a la viuda perquè pensa que, si no ho fa, «anirà venint aquí fins que no podré aguantar més» (Lc 18,5). És important subratllar que Jesucrist va proposar aquesta paràbola als seus deixebles «per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). A més a més, quan acabà el seu relat, el Messies insistí en la necessitat de clamar a Déu «de nit i de dia» (Lc 18,7).
El Sant Rosari, «oració llarga i monòtona», en paraules també d’Eugeni d’Ors, és una eina utilíssima per a fer realitat aquests consells de Nostre Senyor.
A principis del segle passat, Xènius va ésser un dels iniciadors del Noucentisme, el moviment de tarannà classicista que dominà la cultura catalana sobretot durant la dècada del 1930. Per tant, no ens ha d’estranyar que descrigui el Sant Rosari com «l’eloqüència de la simetria» i que més endavant afegeixi que, «dins la vida civil» es correspon amb «l’essència mateixa de la Civilitat, que dignifica i sublima, per la renovació constant de l’ideal, les plenituds de l’acció».
Aquest darrer apunt mereix una reflexió addicional perquè, en efecte, les repeticions que són pròpies del Rosari no s’han de viure com una reiteració avorrida i fatigant, sinó com una «renovació constant» d’allò que estructura essencialment aquesta devoció: l’obra salvífica de Jesucrist, «redemptor de l’home» i «centre del cosmos i de la història» —com va escriure sant Joan Pau II en la seva primera encíclica (Redemptor hominis, 4 de març del 1979, epígraf 1). La insistència en el parenostre, l’avemaria i el gloriapatri no són gratuïts, sinó que tenen un sentit: ajudar-nos a augmentar la nostra comprensió dels misteris —de goig, de llum, de dolor i de glòria— que constitueixen la vida del Salvador i que en tantes ocasions també es fan presents en el nostre dia a dia.
Miquel Pons Portella
