Potser sigui açò com llançar una ampolla a la mar amb missatge dins i esperar que algú un dia la trobi i el llegeixi, però aquí van vuit paraules que podrien ser com uns modestos fars que fessin més segura i més humana la travessia per aquest 2026, les aigües del qual a penes hem començat a navegar.
La primera és “Pau”: la necessitem com el menjar. Pau “desarmada i desarmant” com proposa amb encert el papa Lleó. Pau en les guerres, per descomptat; però també en les distàncies curtes que ens impliquen tant. Pau a pit descobert quan calgui.
“Esperança”. Sé que en alguns ambients intel·lectuals aquesta paraula cotitza a la baixa perquè és considerada com un placebo o un autoengany piadós. Però l’esperança autèntica no defrauda. L’esperança és fer alguna cosa perquè té sentit i ens dona la força per a intentar quelcom una vegada i una altra. I si està fonamentada en la trobada amb Jesucrist, més sòlida serà.
La tercera paraula seria “Assossec”: aquesta quietud, tranquil·litat i serenitat que ens esponja l’esperit i ens permet veure als altres com a iguals, no com a adversaris o competidors als quals derrotar amb crispació i violència. Un bé escàs, s’ha de reconèixer.
I necessitem una ració ben complerta de “Sinceritat” en un temps en què les aparences, la mentida i la postveritat campen a pler en la conversa pública i, no diguem, en les xarxes digitals.
No deixo a banda la “Bellesa”. Aquesta adquireix múltiples formes i matisos, és polièdrica i evoluciona amb les cultures i la història. Però descobrir-la ben viva en l’art, la música, el paisatge, les persones o els valors, li dona calat d’autenticitat a la vida.
Que no falti la “Llar” a ningú que ho necessiti. És un problema punyent en la nostra societat, un dret fonamental tantes vegades fagocitat per interessos econòmics espuris i silencis polítics interessats. Un habitatge que sigui llar, no pis turístic o inversió especulativa per a uns pocs.
“Perdó”: en les relacions humanes esdevé bàsic per a apuntalar la convivència. En la família és necessari dia rere dia; entre veïns, en el treball i amb els amics resulta imprescindible. En la vida política pot rebre altres denominacions equivalents com ara condonació, indult o amnistia. El perdó em sembla una de les grans aportacions del cristianisme a la humanitat. Cert que no sempre es va practicar en la història de l’Església i alguns malaurats exemples sobre aquest assumpte són clamorosos; però el Mestre el va deixar molt clar i el va segellar amb la seva sang: va morir en la creu perdonant els qui li odiaven. “Fins a setanta vegades set”, repetia als seus deixebles.
I per fi, l’“Alegria”. No em refereixo al somriure del babau ni molt menys a la ganyota sardònica del cínic. Es tracta del goig contagiòs del deure ben complert, de l’ancoratge vital en l’esperança, de qui desitja i s’esforça perquè el desert de la tristesa i de la melancolia hagi perdut una mica de la seva aridesa gràcies a un somriure oportú, una mirada neta i fins a un acudit ocurrent, si s’escau.
Llanço la meva ampolla a la mar amb aquestes vuit paraules per a 2026, escrites en un paperet amb mans una mica tremoloses per la desproporció del propòsit. Però crec, confio i espero.
Josep Lluís Burguera, salesià