Si no sabem perdonar què en quedarà de la nostra societat?
Aquesta reacció d’aplicar de forma estricta el que en diem justícia, que entenem com a normal, podem pensar que és la solució per gaudir d’una societat que ens garanteixi el benestar. Fins i tot la justícia, sense misericòrdia, sense perdó, pot esdevenir un cultiu de ressentiments i manca d’humanitat que se’ns girarà en contra o, al menys ,ens allunyarà uns dels altres.
Davant l’ofensa, la humiliació, la injustícia, el menyspreu, la reacció més normal és negar el perdó, però en negar el perdó pot quedar dins nostre el ressentiment i la rancúnia que no és cap ajuda per viure en pau amb un mateix i menys amb la societat que veiem com enfrontada a la “nostra” dignitat i aquesta actitud va entortolligant l’actuació social que res té a veure amb una bona convivència.
La manca de perdó no humanitza el món.
“Una parella sense comprensió mútua es destrueix.
“Una família sense perdó és un infern.
“Una societat sense compassió és inhumana.
Tothom vol ser perdonat, perquè ningú és perfecte, i menys als ulls dels altres. Avui se’ns parla d’un rei que perdona un gran deute, però el deutor no fa el mateix amb qui li deu a ell un petit deute. El rei li retira el perdó i l’envia als botxins. L’exemple ens aboca a una reflexió sobre el perdó sincer, absolut, generós i creador de futur amistós, o bé el perdó condicionat a la submissió a les normes i lleis de qui les fa i les representa. Vindria a ser un “de moment et perdono, però alerta que et vigilo”. Dit d’altra manera: un dona tota la confiança, l’altre condiciona, i l’exigència per una bona convivència que vagi més enllà del rigor i de les normes establertes, que no vol dir oblidar el bon comportament social, demana la generositat que permeti l’acostament personal sense més condicionaments que l’estimar i acceptar l’altre sense retrets, set vegades set, o sigui per sempre.
La vida ens ensenya que l’aplicació de la justícia estricta, el càstig dur, sense misericòrdia, normalment és un fracàs. Qui es veu fermat a un món tenebrós de tracte sense comprensió no sempre té tendència a reformar la seva actitud perquè es veu menyspreat i s’allunya d’una societat que, tot i dir-li que “oficialment” està perdonat, no l’allibera de l’estigma d’haver incomplert les lleis i aquest segell, aquesta etiqueta, no l’ajuden a la integració social complerta i necessària per viure en pau i sentir-se estimat. A fi de comptes, sempre acabem cercant estimar i ser estimats, aquesta és també l’essència del perdó.
Ja deia Aristòtil (384-322 aC): “L’amistat no consisteix en no equivocar-se mai, sinó en conservar la confiança desprès dels errors”, és a dir, que en perdonar els errors ens cal retornar la confiança. La necessitat del perdó no és només un deure cristià, és també un deure social que ve de lluny, perquè una societat de càstig i repressió és una societat deshumanitzada, una societat privada de raons per a l’esperança.
Pere Fàbregues i Morlà
