(Fotografia portada: Pàgina web Vatican News).
Què busquem o què demanem a la vida?
Encara avui es parla del rei Salomó (970/931 abans de Crist.) com a mostra de saviesa, però em temo que en aquests tres mil anys encara és excepcional fer una tria com la que va fer aquest rei en demanar a Déu, segons la Bíblia, “enteniment per a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal…”.
La resposta de Déu és concloent i m’atreveixo a dir actual, o al menys adient per fer-nos reflexionar: “Ja que has demanat això, i no una llarga vida, o riqueses, o la mort dels teus enemics; ja que sols has demanat discerniment per a judicar, faré el que tu dius: et concedeixo saviesa i intel·ligència…”.
Pensem-ho bé. Si poguéssim triar, seriem capaços de posar per davant de tot, tenir els dons de la saviesa i la intel·ligència?
La societat ens estimula i proposa cap a altres estímuls com són el poder, la força, la riquesa, l’estètica, el sexe, la fama, la superioritat i l’egoisme del jo primer, etc. etc. etc. i així veiem personatges rellevants que no aporten res de bo i que prediquen, amb el seu mal exemple, una buidor interior, reflex d’uns cervells magres sense suc ni bruc. Mal ús de grans avenços com pot ser la tant exultada intel·ligència artificial. Quincalla sense cap valor real si només està al servei d’uns pocs aprofitats.
He conegut, tots coneixem, persones senzilles que posseeixen aquest do de la saviesa. No és més savi qui sap moltes coses i fins i tot qui té una memòria enciclopèdica. Això ajuda a la vida perquè és coneixement, però la saviesa va més enllà i en ella s’aixopluga la bondat, la bona paraula que conforta i acompanya, l’amistat que dona confiança, la generositat que agermana i ajuda i, també, el concepte de justícia imparcial que cerca el bé de tots i allunya venjances i enemistats.
Tinc damunt la taula la nova encíclica del Papa Lleó XIV “Magnifica Humanitas”, de la que en vaig fent una pausada lectura, ja en parlaré més endavant en haver-la llegit, perquè ja intueixo, pels comentaris d’altres, que hi trobaré senyals de saviesa. Defensar públicament la humanitat, sense distinció de persones, o sigui dient als més desvalguts de la terra que ells són tant dignes com el que més, com ha fet en el seu recent viatge, és una raó d’esperança per a qui quasi ho ha perdut tot, però que se li reconeix els valors que, com a persona, ningú té dret a prendre-li.
És cert que costa de confiar en una societat dirigida per una manca d’intel·ligència real que és capaç d’aplaudir insistentment la veritat i oblidar, a corre cuita, el que han escoltat, per tornar al fang de l’insult tot just girar full. També ens ho posen difícil els que diuen defensar-nos a base de patacades i en nom nostre, i, fins i tot, en nom de Déu, pretenen justificar les guerres. En sabeu de cap guerra que hagi arreglat res?
I amb tot, nosaltres hem de seguir cercant aquesta saviesa i arribar a la suficient intel·ligència per ajudar-nos mútuament, perquè sempre tindrem davant nostre raons d’esperança.
Pere Fàbregues i Morlà
