Ningú pot entendre el que desconeix i el coneixement és una herència secular que la humanitat va enriquint i transmetent generació rere generació, i d’això en diem progrés, malgrat reconèixer que no sempre se’n fa un bon ús.
És necessari conviure, perquè la convivència ens enriqueix i ens auto educa. Ningú neix ensenyat i tots aprenem de la família, les amistats, els mestres, els companys i els col·legues. Malgrat tot, hi ha temes importants que queden en l’àmbit de la intimitat i no arriben a ser explorats o, al menys, a ser motius de reflexió, tot i ser vitals en si mateixos quan interfereixen en el fet transcendental de ser persones amb idees, ideals, i continuadors d’una espècie intel·ligent que volem feliç i culta, perquè aquesta és l’herència que volem deixar per als que estimem.
Gran part de les generacions actuals no han tingut mai una experiència personal, viva, i gratificant de Déu. Potser no hem sabut transmetre aquesta font d’amor i de companyia del Bon Amic i en pensar que la providència faria el camí tota sola, no hem transmès ni tan sols el que sentim, i tot ho hem deixat en el còmode silenci de “qui dies passa, anys empeny”.
La visió de la religió, per als qui només l’han vist des de fora i massa sovint amb exemples poc edificants, per no dir contraris a la fe, ha creat un buit religiós d’on n’ha sortit una generació de desheretats. Joves, i ja no tan joves, en qui aquest desert cultural ha esdevingut en una indiferència que no és ni tan sols una decisió personal.
L’evangeli d’avui ens parla dels deixebles d’Emmaús que, tot caminant, es troben amb Jesús i pel camí es fan amics. Tenen l’oportunitat d’escoltar i aquest escoltar els engresca. El coneixement captiva la ment i el convenciment d’haver descobert quelcom d’interessant els compromet i, fins i tot, els dona felicitat: “No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”.
Deia el P. Llunell, que sovint us recordo, referint-se als joves: “La seva única herència és la ignorància total, les distorsions, la confusió, la desconfiança, la més glaçadora indiferència davant del fet religiós. Molts d’aquests joves ni neguen ni dubten. Simplement, ho ignoren tot. No en tenen ni cap idea ni cap aproximació fiable. Només vulgars caricatures”. Més endavant, en el mateix sermó, acaba dient: “La fe dels joves només es desvetllarà si algú els ajuda a viure aquestes experiències salvadores i engrescadores”.
Us proposo una reflexió: Què hem ofert als joves? Normes i espais d’avorriment i, fins i tot, de badalls? No calia oferir-los un compromís engrescador per avançar cap un món millor? Un món on estimar i ajudar els altres doni una satisfacció interior, que serveixi d’estímul i doni raons d’esperança per seguir transmetent l’herència de bondat i amor, que sigui motor i guia per una societat socialment més justa i espiritualment més noble i generosa.
Nosaltres potser no vam saber transmetre el que vam rebre, també potser ho vam rebre esbiaixat, però sempre és a l’abast el missatge de les Benaurances on se’ns recorda allò de: “Feliços els qui…”. Centrem-nos en aquest nucli i base del què ha de ser la fe i el seu compromís que cal deixar en herència.
Pere Fàbregues i Morlà
