Amb la memòria en feim present el passat. La memòria ve a ser com un arxiu personal on hi ha gravades vivències positives i negatives, experiències de relació i de solitud, èxits i frustracions. La memòria personal ens ajuda a veure’ns en continuïtat (o també en ruptura) amb la trajectòria de la nostra vida, i la memòria col·lectiva, activada en les celebracions i memorials, ens fa sentir membres d’una col·lectivitat que duu fetes llargues caminades. La memòria, però, és dèbil i sovint selectiva; pot ser un pes feixuc pel remordiment de la culpa i, alhora, un motiu d’acció de gràcies per tantes proves superades.
Pierbattista Pizzaballa, actual patriarca llatí de Jerusalem, en un meditat escrit del passat abril on analitza la dramàtica situació viscuda des de Jerusalem, parla d’una memòria tòxica i d’una memòria redimida. La memòria tòxica tendeix a «voler posseir la narració dels esdeveniments com un territori que cal defensar posant en dubte la memòria històrica de l’altre». Aquesta memòria no ens obre a un futur esperançador, ja que actua com una poderosa arma d’exclusió en negar a l’altre un espai per a conviure-hi en el futur. I el més perillós és que ens inclina a reproduir allò més negatiu del passat. No podem ignorar fets lamentablement ocorreguts, però sí que hem de ser prou lúcids per distingir els fets de la interpretació que en feim. Tot recordant el passat no ens hem de veure només com a víctimes o com a vencedors, també hem de maldar reconèixer compassivament el plor d’altres víctimes, i confessar-nos, si és que ho hem estat, victimaris o còmplices seus. Hem d’evitar que la nostra memòria determini de manera violenta les decisions del futur.
Una memòria redimida s’activa alliberada tant de l’autocomplaença com d’un insuportable sentiment de culpa. A través del record podem alimentar l’amor o atiar l’odi. La memòria es redimeix pel reconeixement del propi pecat i pel perdó atorgat i rebut, i es reforça amb la ferma determinació de reparar el mal causat i passar pàgina oberts a un futur nou, diferent i millor. Només una memòria redimida pot generar el futur anhelat. La nostra llei de memòria democràtica ha de servir per fer justícia als injustament tractats i no per reproduir avui enfrontaments superats. En la celebració èpica de la conquesta de Menorca pel rei Alfons III, no podem oblidar els perdedors tractats sense consideració humanitària. El record del tràfic d’esclaus no ens ha de tranquil·litzar justificant-lo com a cosa d’altres temps, sinó que, amb paraules del Papa Lleó, «ens ha de fer sentir un dolor profund en considerar l’enorme sofriment i humiliació que l’esclavitud ha significat per a tantes persones» (MH 176). La qüestió dels immigrants ens ha de posar en la seva pell tot recordant les grans emigracions menorquines cap a la Florida i l’Alger.
Des d’una certa distància, la història ha de ser reescrita no solament per l’espectador neutral, sinó també pels perdedors dels bàndols enfrontats. I en el record del passat, fer memòria agraïda pels testimonis valents de la justícia en un ambient d’injustícia, de reconciliació enmig d’una atmosfera de venjança, d’igualtat contra la discriminació. Aquests testimonis, en circumstàncies doloroses, han estat anuncis profètics d’un futur diferent. Estimar des d’una memòria redimida ens ha d’obrir a l’esperança d’un cel nou i una terra nova en què, en paraules del profeta Isaïes, «el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, menjaran junts el vedell i el lleó i un fillet petit els guiarà». En un món regit avui en bona part per poderosos criminals, l’esperança és posada a prova, però en les decisions del present ens hi jugam el futur; aquest no depèn exclusivament de nosaltres; hem de comptar sempre amb Déu no perquè substituesqui la nostra responsabilitat històrica, sinó perquè la potenciï més enllà dels nostres límits humans.
Joan Febrer Rotger
