Per carnaval els carrers s’omplen de disfressats. «I tu no et disfresses?», li vaig demanar a un conegut. «Jo hi vaig tot l’any», em va contestar. Dit en broma, aquesta resposta conté una part de veritat. I és que no sempre la persona que som i el personatge que representam coincideixen; de vegades les nostres raons no deixen veure les motivacions reals que ens impulsen a decidir o actuar; ben qualque vegada paraules educades no s’avenen amb allò que el cor sent; i discursos ben treballats poden veure’s contradits per les incoherències de l’orador.
Pot passar, i passa, que en el subconscient ens impulsi una ànsia poc neta que embruti les obres de caritat, de solidaritat o d’espiritualitat; o que darrera una reclamació de més llibertats s’hi amaguin interessos de classe acomodada o d’aferrament a un poder dominador. En aquest sentit, ens poden ajudar a desemmascarar-nos els grans mestres de la sospita Freud, Marx, Nietzsche.
El personatge és la part de la persona que projectam de cara a fora o que potser imaginam de cara a dintre. És del savi Pascal aquest pensament: «Nosaltres treballam contínuament per embellir i conservar el nostre ésser imaginari i descuidam [el nostre ésser] veritable». Els uniformes fan veure la funció més que la persona, la qual, qui sap si vestida com tothom, projectaria una altra imatge; i és més, l’uniforme ens pot fer reduir el qui el porta a una etiqueta o a justificar prejudicis injusts. N’Itziar, una arquitecta catalana compromesa amb un urbanisme més habitable, en una entrevista a «Sal-i-llum» declarava que, en el seu tracte amb gent de diversos estaments, no hi veia funcionaris, polítics, policies o vesins sinó sobretot persones. En Víctor Uwagba ens va contar que la policia el va detenir i registrar a l’aeroport pel fet que, en el color de la seva pell no hi veia una persona sinó un negre sospitós de transportar droga.
Els capellans predicam molt, i un missatge que certament ens sobrepassa, però la funció litúrgica de fet pot ocultar el dia a dia. I en les tertúlies, unes mateixes paraules sovint donen lloc a malentesos que només es poden desfer si ens aclarim; el gran poeta català Salvador Espriu, en una entrevista, amollà aquesta frase lapidària: «Els mots no són per a entendre’ls sinó per a entendre’ns».
Segons els evangelis, Jesús era més intransigent amb la hipocresia dels mestres de la Llei i dels escrupolosos fariseus que amb les febleses humanes dels catalogats com a pecadors o impurs. «Diuen i no fan», retreia als mestres de la Llei, i als puritans fariseus els aplicava la crítica profètica qualment honoren Déu amb els llavis mantenint el seu cor allunyat de Déu. La hipocresia és la comèdia en què uns disfressats representen allò que no són; en el teatre els actors no sempre representen a l’escenari allò que són en la vida diària.
Si els uns als altres ens podem enganar, a Déu no, que coneix els nostres pensaments més amagats. L’orant humil i agraït no es presenta a Déu com a més bo que «altres que són lladres, injusts, adúlters», sinó que resa a Déu: «Tu descobreixes d’enfora els meus propòsits i em coneixes, veus si camin o si repòs, et són coneguts tots els meus passos». Els anomenats assessors d’imatge no sé si tenen en compte aquestes consideracions. El poeta León Felipe, en un memorable poema titulat «El Cristo es el hombre» diu: «El Hombre es lo que importa. El Hombre ahí, desnudo bajo la noche y frente al misterio».
La coherència al 100 % és una utopia cap a la qual hem de fer camí, sabent, així i tot, que hi ha una intimitat personal que només obrim en una relació de confiança. Però si som humils i veraços en privat i en públic, ben segur que ens podrem entendre millor. I essent més autocrítics podrem guanyar un espai compartit de veritat més propici a la bona entesa i als acords, ni que siguin de mínims. La Quaresma és un temps per a des-disfressar-nos, que en paraules bíbliques consisteix a «despullar-nos de l’home vell i revestir-nos de l’home nou creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat».
Joan Febrer Rotger
