Resulta admirable la gran evolució que la humanitat ha experimentat al llarg dels temps, si un s’ho mira fredament…principalment en el món occidental.
Sense entrar en valoracions parcials o des d’àmbits concrets, ni amb afany de crear polèmica havent d’aportar dades objectives d’estudis d’universitats, crec que podríem estar d’acord que la tecnologia, l’economia i l’educació serien els “top tres”. És a dir, tres aspectes en què la humanitat més s’ha centrat en desenvolupar.
Quan una societat mostra una progressió i es posiciona a nivell mundial en els llocs més amunt de la llista, sol demostrar una solvència econòmica, la seva producció tecnològica és important i l’educació es potencia i serveix per a produir la tipologia de gent capaç de mantenir i elevar encara més el seu sistema.
Altres elements també podrien entrar a formar part d’aquesta argumentació: la salut i la capacitat de mantenir-la; la possibilitat de viatjar i entrar en contacte amb altres cultures allunyades del planeta; les formes d’organització política i social, l’ecologia…i algunes més. Però aquestes, considero que depenen estretament de les primeres que hem comentat: dels diners, l’accés a la investigació i tecnologia… i, per tant, de l’educació.
D’altres afers, tot i que hi ha hagut alguns canvis significatius, es mantenen encara en procés o poc evolucionats a bona part del planeta. Seguim mostrant una fixació en resoldre els conflictes de forma agressiva. Seguim coixejant d’una avarícia inabastable que empeny a la corrupció de forma sistemàtica. Seguim mostrant una dependència absoluta de substàncies per sostenir la vida o els embats que provoca l’existència.
Seguim entenent l’amor a partir de maneres cosificades i excloents d’estimar i estimar-nos. Seguim sense qüestionar, i a vegades amb els ulls tancats, a líders locals o planetaris que representen l’antítesi del que ens defineix com humans. Seguim sense entendre que no tenim un altre planeta al qual fugir quan sigui inviable la vida en el que estem.
Aquestes darreres setmanes hi he pensat en això…i m’ha ajudat a fer aquesta reflexió, per una banda la visita del Papa Lleó XIV a Espanya i per l’altra, una conferència de Francesc Torralba, filòsof i escriptor a qui vaig escoltar fa pocs dies.
De la reflexió que ha motivat l’inici d’aquest escrit i de les paraules i accions dels dos referents, m’ha sorgit la imatge dels discs de vinil que fa uns anys tots escoltàvem i que ara alguns melòmans tornen a valorar per dir que el so és molt millor en aquell suport que com s’escolta ara la música a les plataformes digitals. Serà veritat? Jo no ho sé…
Però sí sé que aquells discs tenien una cara A i una cara B. La primera solia ser la part més popular de les cançons d’aquell grup musical i concretament d’aquell LP. La cara B solia ser la menys comercial. Per aquest i altres motius, la cara A s’escoltava més i acabava retxada. Per tant, la cara B esdevenia al cap de cert temps, la que s’escoltava millor i podíem gaudir de les cançons menys famoses però també més profundes o amb millor missatge. Possiblement, la millor cara del disc, era la B, després de tot.
Escoltant al Papa insistint en què vetllem per la casa comuna i per aquells que viuen condicions complicades… sento que ens hem de centrar en la cara B de les societats. El futur està en apostar per aquells elements que encara seguim tenint pendents.
Escoltant a Torralba, coincideixo amb ell en què l’únic que ens podrà ajudar a sobreviure en aquest món incert que ens ocupa ja i que ens espera, serà apostar pels valors que ens fan específicament humans i fraterns. Temes que també estarien en la cara B del nostre disc preferit.
Ja que la cara A de la realitat està molt retxada, escoltem tots la cara B i possiblement, sabrem cert on està l’important i el profund: la qualitat i l’esperança.
Tonyi Coll Orfila
