L’alto el foc propiciat pel president Trump entre Israel i Hamàs ¿serà l’inici d’un procés de pau? De moment, hi ha alegria a banda i banda per l’alliberament d’hostatges i presos, que ja és molt. Però, si en el cor d’uns i altres s’alimenten restes d’odi i desitjos de venjança, no és probable que conduesqui a la pau, a no ser que aquesta sigui imposada des de fora. L’odi produït per les ferides és mal de curar i necessitarà temps i reparació de danys. Farà falta una decidida voluntat humana i l’ajut de Déu perquè s’aplani el camí cap a la pau.
La violència genera violència i, tractant-se de guerres, surt caríssima: tothom hi surt perdent, tret dels qui fan negoci amb la fabricació i tràfic d’armes. El camí de la pau és més barat i tothom hi sortirà guanyant. Si a l’arrel de la violència hi ha la duresa de cor, que veu l’altre com un enemic a abatre, ha de ser el cor humà qui s’ha d’entendrir perquè la mirada vegi en l’enemic un germà amb qui compartir la casa comuna. De les intencions que nien en el cor en brollen les paraules i les accions violentes (Lc 6,45.-Mc 7, 21), ens ensenya el savi Jesús. És, idò, en el cor que hem de donar una 1ª passa.
L’inici del camí de la pau s’assembla a una llavoreta colgada a la terra bona del cor humà. Dotada d’un dinamisme de creixement, el gra de mostassa pot arribar a ser un arbre que fa ombra i dona fruit. La qüestió és que sigui una llavor de pau com a plenitud de vida rebuda, viscuda i conviscuda. Primer la pau amb Déu que s’aconsegueix en l’encontre personal amb ell (2Cor 5,18-21). Som lliures i, com el fill pròdig, sovint cercam la llibertat marxant de casa; però el camí de la reconciliació s’inicia quan, entrant dins de nosaltres mateixos, emprenem el camí de tornada per retrobar-nos amb el Pare que ens espera amb la taula a punt per al convit de la germanor (Lc 15, 17).
La llavor s’ha de conrear perquè cresqui. La pregària personal a la llum de la Paraula ens obre el cor a l’amor incommensurable de Déu i al seu projecte de reconciliació. Per als qui no es reconeixen creients (i també per als creients) els pot ajudar la meditació, una bona lectura, un consell assenyat, el gaudir de l’art o qui sap si un cop fort que fa obrir els ulls a la utopia encisadora de la justícia i la pau en què «llops i anyells pasturaran ben avinguts» (Is 65,25)
Un primer fruit és l’acceptació de l’altre i dels altres que, tot i ser diferents, són iguals que nosaltres en dignitat i en drets. L’acceptació de l’altre requereix l’empatia que ens fa alegrar-nos amb els qui estan alegres i plorar amb els qui ploren. D’aquí que, en tost d’aixecar murs de separació, construïm ponts per a la trobada. Recordem el relat bíblic de Josep que, venut pels seus germans i havent-los reconegut com a tals, els hi diu sense regust de rancor: «Jo som Josep, el vostre germà» (Gn 45). Feta aquesta passa, ja no s’imposarà la raó de la força sinó la força de la raó que deixarà enrere l’enfrontament i optarà pel diàleg, la recerca d’acords, el respecte en la discrepància, la convivència tranquil·la.
Compartir taula sense retrets, sota la mirada complaguda del Pare, serà la darrera passa. La memòria no serà esborrada, però ja no serà una cadena que ens ferma a un passat d’enemistat, sinó la porta oberta a un llarg camí junts cap a la meta final d’un cel nou i una terra nova on habitarà la justícia.
Joan Febrer Rotger
