L’infern és una veritat de la fe catòlica que l’Església defineix com l’estat d’autoexclusió definitiva de la comunió amb Déu i amb els benaurats en què se situen aquelles persones que moren en pecat mortal sense haver-se penedit i sense haver acollit l’amor misericordiós de Jesucrist (Catecisme, epígraf 1033).
L’evangeli de la Missa d’avui ens ofereix una ocasió privilegiada per a reflexionar sobre aquest novíssim que tantes vegades negligim en la nostra vida espiritual.
- La porta estreta. Mentre Jesús de Natzaret camina cap a Jerusalem, qualcú li demana: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» (Lc 13,23). Al Messies li hauria estat fàcil respondre en sentit negatiu invocant, per exemple, el salm 103, segons el qual Déu «no sempre acusa / ni guarda rancúnia sense fi; / no ens castiga els pecats com mereixem, / no ens paga com deuria les nostres culpes» (9-10). Tot i així, el Salvador respon afirmativament amb la famosa imatge de la «porta estreta» i, a continuació, afegeix que «molts voldran entrar-hi i no podran» (Lc 13,24).
Aquesta primera advertència ens remet al problema de la presumpció, és a dir: el pecat que cometen aquelles persones que —insensatament confiades en l’omnipotència i la misericòrdia divines— esperen obtenir el perdó de Nostre Senyor sense convertir-se i la glòria del Cel sense cap mèrit. No podem donar mai per descomptada la nostra salvació, sinó que hem de treballar cada dia per a reunir «tresors al cel» (Mt 6,20). En aquest sentit, la segona lectura d’avui ens recorda la importància de «la correcció que ve del Senyor» (He 12,5), mitjà idoni perquè un dia puguem arribar a collir «el fruit pacífic d’una vida justa» (He 12,11).
- Enfora de mi. Jesucrist expulsa de la seva presència moltes persones amb qui havia menjat i begut perquè han obrat «el mal» (Lc 13,27): «No sé d’on sou» (Lc 13,25.27), afirma el Senyor per dues vegades, «enfora de mi» (Lc 13,27).
En una homilia que vaig escoltar fa temps, recordant que Déu és el nostre Pare (Ga 4,6), el capellà es va preguntar: ¿Com se sentiria un pare si els seus fills no l’anessin mai a visitar? Aquell dia tal vegada érem cinc o sis persones a Missa.
Practicar la fe en Crist a un nivell merament social o cultural —o sigui: demanar els sagraments d’iniciació per costum i assistir a l’Eucaristia en festes i en compromisos familiars— és insuficient. Ens hem de prendre seriosament la nostra vida espiritual i, en particular, la nostra relació amb Déu, que és l’únic bo (Mc 10,18). Així esdevindrem partícips de les seves meravelles (Lc 1,49) i podrem aspirar, un dia, a compartir amb Jesucrist «la seva glòria eterna» (1Pe 5,10).
- Plors i cruixir de dents. Dante Alighieri va imaginar a la primera part de la Divina Comèdia que a les portes de l’infern hi ha un cartell que acaba amb aquestes paraules: «Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate» («abandoneu tota esperança, els que aquí entreu»). Perquè Jesucrist «és la nostra esperança» (1Tm 1,1) i, com hem vist al principi, l’infern és precisament la seva completa negació.
D’aquesta manera s’entenen «els plors i el cruixir de dents» d’aquells que no han pogut entrar en el Regne de Déu (Lc 13,28), perquè aquests —com a conseqüència d’haver rebutjat l’Altíssim— han perdut qualsevol esperança de poder-hi arribar. Així li succeí també al ric Epuló, que clamà —sense resultat— a Abraham: «Envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d’aquestes flames» (Lc 16,24).
Al llarg de la història, meditar sobre l’infern ha estat una eina per a moure les persones a l’atrició: el penediment que naix de la vergonya pel pecat i de la por a la condemnació eterna. Aquesta pot menar a la contrició —fruit de la confiança en «la fidelitat del Senyor» (Sl 116,2)— i culminar en l’absolució sagramental (Catecisme, epígrafs 1451-1454). Demanem al Senyor la gràcia de fer aquest camí.
Miquel Pons Portella
