En un recorregut per dos centres comercials dels afores de Las Palmas buscant mobiliari per a la sala d’estar de la que era llavors la meva comunitat salesiana, vaig comprovar atònit que en les prestatgeries de decoració hi havia una profusió d’imatges de Buda, sedent, en bust, sobre taula, llenç o en figuretes per a col·locar sobre qualsevol moble de casa.
De la sorpresa vaig passar a una irritació continguda; em preguntava com era possible que en un país “catòlic” o almenys d’innegable cultura cristiana, fos literalment impossible trobar una imatge cristiana per a la llar i sí, un Buda sedent en totes les seves variants. I consti aquí el meu màxim respecte per la figura de Siddhārtha Gautama, els seus ensenyaments, la religió budista i els seus seguidors.
Li he donat moltes voltes a aquesta aparent contradicció buscant quins motius s’amaguen darrere la llei econòmica de l’oferta i la demanda a la qual, sens dubte, responen les grans superfícies comercials (i sí, ja sé que en “els xinos” pots trobar des d’un Sagrat Cor a una Verge del Carmen, però ja sabem que ells “juguen una altra lliga”, com es diu en l’argot futboler).
Per què és pràcticament impossible avui trobar una imatge cristiana en un centre comercial? I mira que n’hi ha boniques: crists romànics, per no parlar de madonnes del Renaixement o belles icones policromades: tot això avui dia és gènere gairebé exclusiu de llibreries religioses.
Per què la gent ja no demana ni reclama aquestes imatges religioses cristianes per a les seves llars?
La resposta no pot ser simple perquè el problema és de gran importància. Crec que caben diverses aproximacions perquè quedi obert el diàleg sobre les raons de la qüestió.
Potser la raó consisteix en el fet que el cristianisme no hagi ensenyat el camí interior de l’espiritualitat ni de l’oració (els resos sí, però no és el mateix), sinó que ha insistit més en la llei, els manaments, el seu compliment i el dogma. Buda, en canvi, està acceptat avui en Occident, com un símbol d’espiritualitat, potser d’una interioritat a la carta, sense altres referències que els propis sentiments i sense conseqüències pràctiques en la vida pública de les persones.
Però podem continuar afegint-li ingredients a aquesta amanida: Rafael Narbona, crític literari de prestigi, opina que en la nostra societat es respecta el budisme, però no el cristianisme, malgrat que som una cultura cristiana. “Crec que va fer molt de mal la connivència amb el franquisme i, després, els escàndols de pederàstia -afirma-. Tots dos factors han contribuït al fet que la cultura cristiana estigui cada vegada més marginada. També alguns dels seus postulats morals”.
“Els cristians, almenys en aquesta part del món, estem travessant un desert d’exterioritat i buit espiritual”, sosté el teòleg José Antonio Pagola. I formula aquestes dues preguntes tan pertinents avui: “¿Podrem llevar-nos de damunt el pes de tants segles d’adherències poc cristianes i revifar en les nostres comunitats una experiència viva de Déu seguint a Jesús com a únic Mestre interior? ¿Quina forma adquirirà entre nosaltres aquesta espiritualitat del futur en temps d’ocultació social de Déu?”
Trobar-nos a Buda en el centre comercial ens recorda amb duresa, que fa temps que patim un dèficit de fe confessant. La qual cosa significa que, sabent que la fe necessita també d’imatges tangibles per a expressar-se, aquestes han de respondre a una espiritualitat renovada, capaç de descobrir la contemplació, el silenci i la confrontació amb la Paraula de Déu, i plasmar tot això amb models de representació significatius per als homes i dones del segle XXI.
Josep Lluís Burguera, salesià
