Església del Sant Crist - Diòcesi de Menorca



Direcció:
Carrer Seminari, 3
GPS: 40°00’06.8″N 3°50’19.0″E
CP.
07760 – Ciutadella de Menorca
Telèfon
971380739
Mail
prosercatedral@bisbatdemenorca.org



–
Confraries Vinculades:
http://www.santcristciutadella.es
Responsables
Consiliari: Mn. Florenci Sastre Portella

TITULAR DE L’ESGLÉSIA – El Sant Crist
Estas palabras del «símbolo apostólico» las podemos contemplar artísticamente reflejadas en la pequeña y hermosa iglesia del Sant Crist de Ciutadella: los signos de la crucifixión aparecen en el sagrado cuerpo de Cristo clavado en la cruz; la muerte del Salvador se manifiesta en la cabeza inclinada hacia la derecha, después de entregar su vida por nosotros; la sepultura se intuye en la escena previa al enterramiento, en la Madre que tiene en sus brazos el cuerpo de Jesús (relieve inferior cerca del altar). Que el Mesías pudiera morir clavado en cruz era inconcebible para la mentalidad del pueblo judío. Los discípulos de Jesús lo fueron comprendiendo al leer con ojos nuevos, iluminados por la fe, los salmos y anuncios proféticos, como se refleja en el diálogo del Resucitado con los caminantes que iban a Emaús (Lc 24, 13-35). Benedicto XVI lo comenta, diciendo: «Lo que aquí seresu me, en un largo coloquio de Jesús con dos discípulos, fue para la Iglesia naciente todo un proceso de búsqueda y maduración» (Jesús de Nazaret, II, cap. 8). La piedad cristiana mira confiadamente las llagas de la crucifixión de Jesús, como se expresa en una aspiración atribuida a san Bernardo que dice: Vulnera tua fiducia mea (Tus llagas son mi confianza). Al morir en la cruz, Cristo realiza el misterio de nuestra redención, como sacerdote para siempre y a la vez como cordero inmolado. Romano Guardini con su característica lucidez nos enseña que la verdadera razón de la muerte de Cristo la hallaremos «en las palabras que el propio Jesús pronunció sobre el pan y el vino durante la última cena: Esto es mi cuerpo que se entrega por vosotros… Esta es la copa en la Nueva Alianza, sellada con mi sangre que se derrama por vosotros (Lc 22,19ss)». La cabeza inclinada de Cristo al morir, según el papa san León Magno, es ya un indicio de su resurrección: «Admitió el reposo de un sueño tranquilo en el cuerpo que debía resucitar al tercer día» (Sermón 55,4). La sepultura de Cristo es considerada por san Agustín (Sermón 218,15) como un signo de fecundidad y de victoria, de acuerdo con las palabras del mismo Jesús: Si el grano de trigo no muere, se queda él solo; si en cambio muere, se multiplica (Jn 12.24). Guillermo Pons
HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA – EL SANT CRIST DELS PARAIRES
El gremi de paraires era un dels més importants de Menorca i el més antic de què tinguem notícia (ja existia l’any 1390), sota l’advocació de sant Bernardí de Siena. A mitjan segle XVII el gremi adquirí una imatge de Crist crucificat, ja mort, una talla de fusta policromada de 126 cm d’alçada que presidia la sala de juntes del gremi. El març de 1661 es produí fins a cinc vegades el prodigi de la suor miraculosa de la imatge. Arran d’aquest fet, el Sant Crist dels paraires fou traslladat a la petita església de Sant Onofre, avui desapareguda, situada a l’actual plaça del Mercat. Aquests fets quedaren enregistrats a la Informació rebuda sobre haver suat la Sta. Figura del St. Christo dels Parayres de Ciutadella. Tot d’una el gremi de paraires acordà construir una esglésiadigna d’albergar la santa figura i el gener de 1662 adquirí una casa vella al carrer Nou (avui carrer del Seminari o del Bisbe Vila). Les obres començaren immediatament i el maig de 1667 ja estaven enllestides. El bon ritme de la construcció va ser possible pels nombrosos llegats i donatius que a tal efecte rebé el gremi. Uns anys més tard, cap al 1676, es construí la petita sagristia. La imatge del Sant Crist fou traslladada a la nova església i instal·lada a l’altar major. L’església tenia dos altars més, el de Nostra Senyora de la Soledat, a la capella del costat de l’evangeli, i la de Sant Bernardí, patró del gremi, a la capella del costat de l’epístola. L’església del Sant Crist és de petites dimensions, però de proporcions harmòniques i de notable qualitat arquitectònica. Ocupa un solar de planta irregular de 17 per 8 metres. Ocupa un espai que fa cantonada entre els actuals carrers Bisbe Vila i del Sant Crist. De l’exterior cal destacar la portalada principal, profusament decorada amb pilastres amb màscares rematades per un capitell compost. Les pilastres sostenen un arquitrau emmotllurat i un frontó corb trencat sobre el qual hi destaca l’escut reial, un tant desproporcionat, fet nou en la restauració de 1967 per substituir un d’anterior molt deteriorat. El portal lateral segueix un esquema similar, però molt més senzill. El més interessant, però, és l’interior del temple, de nau única dividida en tres trams. Per tal de solucionar el problema derivat de la irregularitat del solar es van aplicar diversos recursos constructius, un dels quals és la desigualtat dels tres trams de la nau. Així, el primer tram està cobert amb volta d’aresta; el central, que es correspon amb el creuer, amb una cúpula que reposa sobre petxines i rematada per una llanterna; i el tram de l’absis, de planta trapezoïdal per donar una major sensació de profunditat, està cobert amb volta de canó. A més, diversos artificis visuals, com ara el joc de superfícies rectes i corbes, contribueix a donar mobilitat a un espai que, tot i la sobrietat de l’ornamentació, respon plenament a l’estètica barroca. Al fons de l’absis hi ha el retaule que alberga la talla del Sant Crist. Construït en un moment indeterminat del final del segle XVII, el retaule barroc té uns cinc metres d’alçada i consta de tres elements: predel·la, cos central amb cambril i àtic. La part més important de la predel·la és un baix relleu de pedra policromada que es podria datar al final del segle XVI que representa el davallament de Crist, encara que per la composició també es podria tractar de l’enterrament. Es tracta, idò, d’un element bastant anterior reaprofitat. El cos central és el cambril amb la imatge del Sant Crist. Sengles escales laterals permeten l’accés dels fidels perquè puguin venerar la imatge i besar-li els peus. L’àtic presenta un frontó partit amb decoració de volutes. A la seva part central hi ha un escut compost per la corona d’espines i la Santa Faç. L’any 1868, amb l’enderroc de la petita església de Sant Onofre, fou traslladat a l’església del Sant Crist el retaulede Sant Onofre, amb la imatge d’aquest sant flanquejada per sant Jeroni i sant Pafnuci; els tres sants tenen en comú que foren ermitans. Des de sempre, la imatge del Sant Crist ha estat molt venerada pels ciutadellencs. Així i tot, com succeí amb la major part de les esglésies de Menorca, la del Sant Crist fou profanada a l’inici de la guerra civil i convertida en magatzem. La talla de Crist crucificat quedà molt malmesa, ja que fou arrabassada de la creu i tirada per terra, amb els braços tallats. Els braços foren recuperats per Antònia Pomar, mentre que Josep Cavaller Triayaconseguí entrar a l’església per la teulada, l’agost de 1937, i recuperar el cos. La talla mutilada romangué amagada durant la resta de la guerra i, un cop acabada la contesa, fou restaurada per Jaume Bagur Arnau i reposada al seu lloc. Tant el retaule com la talla han estat restaurats en les últimes dècades fins a adquirir l’aparença actual. Miquel Àngel Casasnovas

TITULAR DE L’ESGLÉSIA – El Sant Crist

Estas palabras del «símbolo apostólico» las podemos contemplar artísticamente reflejadas en la pequeña y hermosa iglesia del Sant Crist de Ciutadella: los signos de la crucifixión aparecen en el sagrado cuerpo de Cristo clavado en la cruz; la muerte del Salvador se manifiesta en la cabeza inclinada hacia la derecha, después de entregar su vida por nosotros; la sepultura se intuye en la escena previa al enterramiento, en la Madre que tiene en sus brazos el cuerpo de Jesús (relieve inferior cerca del altar).

Que el Mesías pudiera morir clavado en cruz era inconcebible para la mentalidad del pueblo judío. Los discípulos de Jesús lo fueron comprendiendo al leer con ojos nuevos, iluminados por la fe, los salmos y anuncios proféticos, como se refleja en el diálogo del Resucitado con los caminantes que iban a Emaús (Lc 24, 13-35). Benedicto XVI lo comenta, diciendo: «Lo que aquí seresu me, en un largo coloquio de Jesús con dos discípulos, fue para la Iglesia naciente todo un proceso de búsqueda y maduración» (Jesús de Nazaret, II, cap. 8). La piedad cristiana mira confiadamente las llagas de la crucifixión de Jesús, como se expresa en una aspiración atribuida a san Bernardo que dice: Vulnera tua fiducia mea (Tus llagas son mi confianza). Al morir en la cruz, Cristo realiza el misterio de nuestra redención, como sacerdote para siempre y a la vez como cordero inmolado. Romano Guardini con su característica lucidez nos enseña que la verdadera razón de la muerte de Cristo la hallaremos «en las palabras que el propio Jesús pronunció sobre el pan y el vino durante la última cena: Esto es mi cuerpo que se entrega por vosotros… Esta es la copa en la Nueva Alianza, sellada con mi sangre que se derrama por vosotros (Lc 22,19ss)». La cabeza inclinada de Cristo al morir, según el papa san León Magno, es ya un indicio de su resurrección: «Admitió el reposo de un sueño tranquilo en el cuerpo que debía resucitar al tercer día» (Sermón 55,4).

La sepultura de Cristo es considerada por san Agustín (Sermón 218,15) como un signo de fecundidad y de victoria, de acuerdo con las palabras del mismo Jesús: Si el grano de trigo no muere, se queda él solo; si en cambio muere, se multiplica (Jn 12.24).

Guillermo Pons

HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA – EL SANT CRIST DELS PARAIRES

El gremi de paraires era un dels més importants de Menorca i el més antic de què tinguem notícia (ja existia l’any 1390), sota l’advocació de sant Bernardí de Siena. A mitjan segle XVII el gremi adquirí una imatge de Crist crucificat, ja mort, una talla de fusta policromada de 126 cm d’alçada que presidia la sala de juntes del gremi. El març de 1661 es produí fins a cinc vegades el prodigi de la suor miraculosa de la imatge. Arran d’aquest fet, el Sant Crist dels paraires fou traslladat a la petita església de Sant Onofre, avui desapareguda, situada a l’actual plaça del Mercat. Aquests fets quedaren enregistrats a la Informació rebuda sobre haver suat la Sta. Figura del St. Christo dels Parayres de Ciutadella.

Tot d’una el gremi de paraires acordà construir una esglésiadigna d’albergar la santa figura i el gener de 1662 adquirí una casa vella al carrer Nou (avui carrer del Seminari o del Bisbe Vila). Les obres començaren immediatament i el maig de 1667 ja estaven enllestides. El bon ritme de la construcció va ser possible pels nombrosos llegats i donatius que a tal efecte rebé el gremi. Uns anys més tard, cap al 1676, es construí la petita sagristia. La imatge del Sant Crist fou traslladada a la nova església i instal·lada a l’altar major.

L’església tenia dos altars més, el de Nostra Senyora de la Soledat, a la capella del costat de l’evangeli, i la de Sant Bernardí, patró del gremi, a la capella del costat de l’epístola. L’església del Sant Crist és de petites dimensions, però de proporcions harmòniques i de notable qualitat arquitectònica. Ocupa un solar de planta irregular de 17 per 8 metres. Ocupa un espai que fa cantonada entre els actuals carrers Bisbe Vila i del Sant Crist. De l’exterior cal destacar la portalada principal, profusament decorada amb pilastres amb màscares rematades per un capitell compost. Les pilastres sostenen un arquitrau emmotllurat i un frontó corb trencat sobre el qual hi destaca l’escut reial, un tant desproporcionat, fet nou en la restauració de 1967 per substituir un d’anterior molt deteriorat. El portal lateral segueix un esquema similar, però molt més senzill. El més interessant, però, és l’interior del temple, de nau única dividida en tres trams. Per tal de solucionar el problema derivat de la irregularitat del solar es van aplicar diversos recursos constructius, un dels quals és la desigualtat dels tres trams de la nau. Així, el primer tram està cobert amb volta d’aresta; el central, que es correspon amb el creuer, amb una cúpula que reposa sobre petxines i rematada per una llanterna; i el tram de l’absis, de planta trapezoïdal per donar una major sensació de profunditat, està cobert amb volta de canó. A més, diversos artificis visuals, com ara el joc de superfícies rectes i corbes, contribueix a donar mobilitat a un espai que, tot i la sobrietat de l’ornamentació, respon plenament a l’estètica barroca.

Al fons de l’absis hi ha el retaule que alberga la talla del Sant Crist. Construït en un moment indeterminat del final del segle XVII, el retaule barroc té uns cinc
metres d’alçada i consta de tres elements: predel·la, cos central amb cambril i àtic. La part més important de la predel·la és un baix relleu de pedra policromada que es podria datar al final del segle XVI que representa el davallament de Crist, encara que per la composició també es podria tractar de l’enterrament. Es tracta, idò, d’un element bastant anterior reaprofitat. El cos central és el cambril amb la imatge del Sant Crist. Sengles escales laterals permeten l’accés dels fidels perquè puguin venerar la imatge i besar-li els peus. L’àtic presenta un frontó partit amb decoració de volutes. A la seva part central hi ha un escut compost per la corona d’espines i la Santa Faç.

L’any 1868, amb l’enderroc de la petita església de Sant Onofre, fou traslladat a l’església del Sant Crist el retaulede Sant Onofre, amb la imatge d’aquest sant flanquejada per sant Jeroni i sant Pafnuci; els tres sants tenen en comú que foren ermitans.

Des de sempre, la imatge del Sant Crist ha estat molt venerada pels ciutadellencs. Així i tot, com succeí amb la major part de les esglésies de Menorca, la del Sant Crist fou profanada a l’inici de la guerra civil i convertida en magatzem. La talla de Crist crucificat quedà molt malmesa, ja que fou arrabassada de la creu i tirada per terra, amb els braços tallats. Els braços foren recuperats per Antònia Pomar, mentre que Josep Cavaller Triayaconseguí entrar a l’església per la teulada, l’agost de 1937, i recuperar el cos. La talla mutilada romangué amagada durant la resta de la guerra i, un cop acabada la contesa, fou restaurada per Jaume Bagur Arnau i reposada al seu lloc. Tant el retaule com la talla han estat restaurats en les últimes dècades fins a adquirir l’aparença actual.

Miquel Àngel Casasnovas