Diumenge de Rams
La besada de Judes, l’agonia de Getsemaní, les fueta des, les burles dels sol dats, el judici malvat, la pujada al Calvari, els claus, la creu que s’alça amb aquest cos traspassat, la set de l’agonitzant, són tantes evocacions en el relat de la Passió que no poden deixar gelat el cor més dur i tancat. i el crit tràgic que el sofriment li ha arrabassat: “déu meu, déu meu, perquè m’has abandonat?” el sofriment i la soledat es fan insuportables. Jo no vull morir tot sol com un ca, deia un malalt de càncer en fase terminal.
Abandonat dels seus apòstols; abandonat de la multitud versàtil, com un panell. Però abandonat del seu Pare! en tost del cel del dia lluminós de la transfiguració, ara el cel és negre i tancat a Getsemaní. i calla el Pare que havia dit tan fermament: “aquest és el meu Fill”.
Llavors, puja el crit de socors tràgic que brolla de la por visceral de tot home davant la mort. És el crit d’un home, no d’un superhome, sinó d’un ben igual a nosaltres. un home que experimenta aquests moments terribles on salten els ploms, on la raó calla per deixar cridar en viu des de les entranyes.
Crist ha vingut a compartir la condició humana fins a la forma més terrible: el sofriment del silenci de déu. i és ell qui ha cridat amb tots els seus germans que experimentaran aquest drama: primer el salmista de qui n’ha pres les paraules. tots els jueus de la shoàh que han implorat al cel amb aquest salm. els malalts incurables. els discapacitats empresonats en el seu sofriment. els torturats impotents que ni tan sols poden cridar. els destruïts per les guerres inútils. els deixats de l’amor, malgrat les pregàries.
I des que Crist ha cridat, tots els humans tenen dret a cridar, sense sacrilegi, sense ofendre el Pare. després baixarà sobre el seu cor, sobre el nostre cor, la pau i la capacitat de dir com Jesús: Però que es faci la vostra voluntat.
Josep Sastre portella