Parròquia de nostra Senyora del Roser

L’any 1555 començava la construcció del castell de Sant Felip, a la riba sud de l’entrada del port de Maó. Ja de bon començament, s’hi destinà una guarnició de soldats d’infanteria i artillers, sota les ordres de l’alcaid. Eren tropes del rei, en la seva majoria d’origen peninsular. I a la vora de la fortalesa també hi aparegué una població, el raval, habitada per les famílies dels soldats, i d’altres persones relacionades amb les fortificacions i la guarnició (treballadors, comerciants, artesans). Un capellà atenia espiritualment a la guarnició i als habitants del raval, essent Alonso Gómez (1568) el primer que sabem que complí aquesta funció. Segurament ho devia fer en una petita església extramurs, ja que la capella del castell no s’enllestiria fins molt més tard. L’any 1582 Felip II atorgà 30 ducats per a l’adquisició d’un retaule dedicat a Nostra Senyora de la Rosa, ornaments i altres objectes litúrgics. L’any 1625 els veïns del raval escrigueren al vicari general de Menorca per demanar que la Mare de Déu del Roser fos nomenada patrona i ordenàs l’erecció d’una confraria sota la seva advocació.

Durant el segle XVII es Castell comptaria amb dues esglésies, la capella de la fortalesa dedicada a Nostra Senyora de l’Assumpció, i la del raval, sota l’advocació de la del Roser, situada a unes 600 passes dels murs de la fortalesa. Encara que no era una parròquia, l’església del raval (s’Arraval Vella) tenia pica baptismal. En realitat, tenia un estatut especial, ja que es trobava en un districte militar sota jurisdicció de l’alcaid del castell; el seu capellà no era rector, però tampoc depenia directament de rector de Maó. Els seus feligresos el coneixien com el cura.

La situació canvià a partir de l’inici del domini britànic. D’una banda, la capella del castell passà a ser de culte anglicà. D’altra banda, l’ampliació de les fortificacions obligaren a enderrocar sa Rraval Vella per edificar una nova població una mica més allunyada del castell. Aquesta seria sa Raval Nova, que comptaria amb una nova església dedicada també a la Mare de Déu del Roser. El nou temple seria beneït el 3 d’agost de 1722, però la seva construcció es prolongà durant algunes dècades, ja que al final de 1753 encara no s’havia enllestit. A mitjan segle XVIII el clergat es composava del capellà i tres beneficiats. Aleshores el poble tenia més de tres mil habitants.

La segona església tampoc no durà gaire temps. L’any 1771 el governador Moystin ordenava l’enderroc de s’Arraval Nova, ja que el setge francès de 1756 havia posat de manifest que la població entorpia la defensa de la veïna fortalesa. L’església també fou totalment enderrocada, però les excavacions dutes a terme l’any 2000 va posar al descobert els seus fonaments i la cripta.

La població es traslladà a un nou emplaçament entre Calasfonts i Cala Corb. La vila fou projectada per l’enginyar britànic Patrick MacKellar i batejada amb el nom de Georgetown. Durant alguns anys, una casa particular va fer les funcions d’església en condicions precàries. Finalment, el 29 de juny de 1777 es beneí la primera pedra de la nova església, dedicada a Nostra Senyora del Roser, Sant Jordi i Sant Jaume. Atès que el centre de la població era la gran plaça d’armes envoltada de casernes, l’església s’edificà en un lloc perifèric. El temple, que és el que avui podem veure, és d’estil clàssic. Té planta de creu llatina amb nau única i cinc capelles a cada costat, comunicades entre elles. La coberta és de volta de canó. El creuer mostra una disposició estranya, ja que el transepte és bastant més estret que no la nau central, la qual cosa impossibilita la construcció d’una cúpula; per això, la coberta es resol amb una volta de quatre arestes prou original, en la qual un llanternó substitueix la clau. Les obres acabaren l’any 1805, amb la construcció del campanar. També hi hagué canvis en l’estatut de l’església entre el final del segle XVIII i l’inici del XIX. L’any 1789 fou erigida en vicaria perpètua i el 1817, en parròquia, essent el primer rector Joan Piris Picó.

A partir de 1976 la parròquia del Roser ha experimentat algunes obres de restauració i embelliment, com ara la restauració del retaule de la capella major i de la façana principal i l’adquisició de les imatges de la Mare de Déu del Roser i de Sant Jaume. Finalment, el 1992, es col·locà el vitrall de darrere el retaule de la capella major, obra de l’artista català Joan Vila-Grau, que representa una gran rosa encesa.