Santuari de la Mare de Déu del Toro

La devoción a María en relación con este santuario de Monte Toro se ha mantenido constante en la isla a través del tiempo las circunstancias de su agitada historia. Así se pone de manifiesto en una plegaria compuesta por un sacerdote, José Tudurí Moll, que fue inmolado con muerte martirial en 1936, y que se expresaba así: «Para ser mi madre escogisteis este monte de Menorca, y como madre siempre os habéis mostrado para todos los que os invocan con fe. Sois la misma a quien llamaron en su favor tantos corazones angustiados y fueron prontamente socorridos; […] Llevadnos a todos por el sendero del bien y de la virtud, y arraigad en los corazones de los hijos todos de Menorca la fe de nuestros mayores: aquella fe que nos hizo grandes en momentos  de prueba; y haced que cada día crezca más y más en nosotros una devoción firme hacia Vos…».

Expresiones de esta confianza se han ido manifestando a través del tiempo. El sacerdote Roque Coll lo expresaba con estos versos: «Eligió por morada / tan alta cima / para ser nuestro Sol / de luz divina, / y de aquel cerro / mostrarnos el camino / para ir al cielo».

El 12 de septiembre de 1943, por autorización de Pío XII, se realizó la coronación pontificia de la imagen de Ntra. Sra. de Monte Toro. Al imponerse la corona a la Virgen el obispo Bartolomé Pascual recitó las palabras rituales que traducidas del latín dicen: «¡Virgen María, com  nosotros ahora te coronamos en la tierra, así por tu mediación tu Hijo Divino con gloria y honor nos corone en los cielos!».

Guillermo Pons

L’any 1552 l’església fou destruïda per un incendi, però se salvà la imatge de la Verge. En els anys següents es degué reconstruir, potser sobre els fonaments del temple original. Alguna pista tenim de com era aquesta església del final del segle XVI: la seva capçalera estava formada per un absis pentagonal, on hi havia un retaule amb la imatge de la Mare de Déu. L’església era de nau única, possiblement amb dos (potser tres) trams de volta, amb dues capelles a cada costat, dedicades a Sant Miquel, Sant Jeroni, Crist i Santa Anna. El santuari ja era un lloc de peregrinació. Per tal d’allotjar els peregrins hi havia la posada, a cura d’una família de donats. L’any 1594 la posada tenia 22 llits. L’administració del santuari estava a cura d’una obreria o comissió nomenada per la Universitat General de Menorca, formada per representants de les quatre universitats particulars de l’illa, mostra de que el santuari no era privatiu de cap població, sinó del conjunt dels menorquins.

L’any 1592 el papa Climent VIII cedí el santuari amb tots els edificis annexos, propietats, rendes i ornaments, als frares agustins, els quals l’ocuparen el 1595. En aquesta època la muntanya tenia també interès militar, per la qual cosa el governador Pedro de Heredia manà que fos fortificada. D’aquesta manera es construí la torre de planta quadrada (que encara subsisteix) i un mur.

Els frares reformaren i ampliaren l’església i les altres dependències per adaptar-les a les seves necessitats; les obres es van prolongar fins ben entrat el segle XVII. Es construí una nova capella major, de planta trapezoïdal, que ocultà l’antic absis pentagonal. Darrere del nou absis hi havia el cambril de la Verge, de planta quadrada, al qual s’hi accedia per sengles escales laterals. La planta era de nau única, amb tres capelles a cada costat, obertes a la nau mitjançant arcs de mig punt. La coberta era de volta de canó, dividida per arcs faixons. A la portada d’accés hi destaca la portada, obra de gust manierista que encara es pot veure al fons de la porxada.

Els frares agustins foren obligats a deixar el convent del Toro l’any 1835, complint les lleis desamortitzadores. El convent, amb el santuari i tots els béns de la comunitat, foren declarats béns nacionals i venuts en subhasta. L’església quedà tancada al culte i la imatge de la Mare de Déu fos traslladada a l’església de Sant Martí des Mercadal. El santuari fou adquirit l’any 1842 pel baró de Las Arenas. Poc després, el 1845, la imatge de la Verge fou retornada al santuari. Tanmateix, el conjunt conventual patia una important degradació, inclosa l’església. S’hagué de procedir a realitzar importants reparacions entre 1876 i 1880. Aquest any s’instal·là al Toro una comunitat de franciscans, però la seva presència fou efímera, ja que marxaren al cap d’un any.

L’any 1909 el bisbat adquirí el santuari i les terres del cim de la muntanya. L’estiu de 1936, en les primeres setmanes de la Guerra Civil, l’església fou saquejada i profanada, però es pogué salvar la imatge de la Mare de Déu, que fou amagada. Acabada la guerra, la imatge fou retornada al santuari, el qual fou objecte d’una profunda restauració que alterà sobretot la capçalera

Miquel Àngel Casasnovas