Maria Dolors Amat, coordinadora del grup de joves universitaris, ens fa arribar els detalls de la trobada que van realitzar fa pocs dies. El grup es va desplaçar a Sabadell per a viure una jornada de pregària i germanor, i visitar l’ermita de la Mare de Déu de Togores
A la reunió anterior vam reflexionar sobre l’afirmació que fa Sant Joan en el pròleg de l’evangeli: «Déu, ningú no l’ha vist mai; l’Unigènit que és al si del Pare és qui l’ha revelat» (Jo 1, 14). Avui no presentem un tema nou, sinó que hem cercat testimonis actuals de com mostrar Déu al món.
Hem sortit del lloc habitual. Ens ha convidat un company que els dos darrers cursos va participar a les reunions i que, seguint la crida de Jesús, comparteix vida i pregària en una petita comunitat ubicada en un barri marginal de la ciutat de Sabadell. En la sortida, entre esbarjo i treball, hem fet una caminada pel bosc, fins a l’ermita de la Mare de Déu de Togores.
Arribats a la casa de la fraternitat, hem posat en comú fins on van arribar les nostres reflexions. Ells, a la vegada, ens han explicat els diversos orígens de cadascú, i el camí que, sense presses ni pauses, entre amistat, vivències i fidelitat a la pregària compartida, han fet possible la fraternitat que junts formen ara, no pas dintre d’un claustre, sinó en la vida ordinària, senzilla, austera i compromesa, enmig dels pobres i marginats del barri.
Es proposen arrelar a la zona on estan ubicats. Tenen al seu càrrec una parròquia humil. El seu objectiu no és transformar res, sinó acollir la diversitat i fer present a Déu en un entorn on és ignorat i desconegut. Expressen que en aquest marc transcorren esdeveniments que menen a vèncer l’individualisme i l’ego interior. Els pobres fan prendre consciència de les pròpies mancances, no som tan perfectes com ens creiem. En molts moments de la vida també descobrim la necessitat de la misericòrdia de Déu. Ningú, per alt que sigui el lloc que ocupa, se salva de la seva misèria. Quantes vegades fem nostre aquell crit dels pobres, leprosos, cecs i coixos que trobem en l’evangeli: «Jesús, fill de David, compadiu-vos de mi» (Lc 18, 35-43).
Ara, es va fent més notable la percepció que «som enviats» a mostrar el rostre de Crist, però necessitem la seva gràcia, és a dir, la força del seu Esperit. En col·locar-nos davant Déu i entre els pobres, ells són com un mirall: què és la vida? Quin sentit té?
Nosaltres ens havíem tancat amb les nostres individualitats. Ara s’ens desperta la set del coneixement de Déu. Al pobre li han estafat el coneixement de Déu, l’han sumit en la ignorància. La força de l’alineació del món Occidental és aniquiladora. Jo puc viure la mateixa vida de treball i esbarjo sense percebre que necessito a Déu. Actualment el normal és no creure, «un Déu que no serveix per a res». Però el cert és que un «no creient» no existeix, així com «un creient absolut» tampoc existeix.
Veritablement, en què creiem? La fe cristiana no és una religió, és l’encontre personal amb Déu. Som enviats a portar el coneixement de Déu al món.
Conclusions
A Déu ningú no l’ha vist mai, però avui se’ns ha donat a conèixer a través de l’acollida, l’amistat i la pregària que hem pogut descobrir, observant i escoltant les senzilles i entenedores vivències de la Fraternitat de la Mare de Déu de Togores.
Hem rebut un testimoniatge humil, afirmacions emeses amb simplicitat, escolta atenta i, per damunt de tot, compromís de fidelitat en la pregària comunitària. Gràcies amics de la Fraternitat, la vostra fe i les vostres actituds de seguiment de Jesús són la llavor que pot fer possible que aquest món nostre, tan alienat, arribi al coneixement de la bondat de Déu.