Aquest cap de setmana, 22 i 23 d’octubre, totes les col·lectes de les misses aniran destinades al DOMUND, per ajudar a la gran tasca social i humana de missioners com n’Óscar, que acompanya els pobles de l’Amazònia, per superar la pobresa i les injustícies socials, tan esteses en aquesta regió del món.
Les canoes a la vora d’un riu de l’Amazònia em conviden a pensar: Qui deu anar dins elles? Per quins rius han deixat un solc? Surten o arriben?
Si surten, des d’on hauran sortit? Quines coses han carregat dins elles? I els ocupants, quins sentiments tenen? Sortien per trobar-se plens d’alegria amb familiars o amistats? O fugien per por a ser assassinats? O han estat expulsats de les seves terres pels cercadors d’or, llenyataires o agronegocis?
I quan arriben al seu destí: Algú els ha acollit? O els han fet sentir com uns estranys? Els hi han ofert aigua, menjar, vestit, sostre? Han fet de la trobada una experiència de germanor i fraternitat? Les canoes estan fermades en una estaca. Es confia tot en una simple corda que connecta dos mons: terra i aigua. Tenim estaques que sostenen, quan és necessari, la nostra vida?
La missió té aquesta dinàmica de sortir i arribar. I, sobretot, sortir per trobar-se amb les persones. I deixar- se tocar per la realitat humana i social que duen entre les mans. Nosaltres els missioners sortim carregats d’il·lusions i d’esperança empesos per la força de Jesús. Som humans, i també portam alguna por dins de la motxilla.
I tenim, de vegades, a l’Amazònia la sensació de viure a la intempèrie. Sense sabre si menjarem i on ho farem. On dormirem. Amb les inclemències del temps: sol, pluja… Com les canoes: una senzilla corda on aferrar-se. Apostar-ho tot en una corda. Navegar confiats i alegres.
I arribam i ens trobam realitats dures, dictadures -ara modernes- que semblaven superades, molta pobresa, moltes injustícies. Aquí a l’Amazònia veim com l’ambició dels humans destrueix entorns naturals amb gran riquesa de vida. Veiem com, a poc a poc, s’imposa un model de vida i es perden formes de vida, altres cultures, altres formes d’entendre el món i de relacionar-se amb l’entorn.
També ens trobam amb pobles amb una profunda espiritualitat que gira entorn dels Esperits. Tot té vida: un arbre, un riu, una pedra, una muntanya, l’aigua… hem de cuidar aquests elements que conformen l’entorn natural. Pobles que saben fer festa. Pobles amb dinàmiques comunitàries molt evangèliques. I nosaltres oferim poca cosa, som limitats però tenim un temps valuós per oferir de manera gratuïta i generosa, acompanyant-los i escoltant les problemàtiques, somnis, esperances, lluites…
En aquest temps de sinodalitat, tant de bo que, com Església, tinguem la capacitat de caminar i navegar junts, per remar cap a la mateixa direcció: la protecció de la dignitat de les persones i el respecte per la natura. Que deixem entrar a Déu i a totes les persones dins la canoa i ningú es senti exclòs.
Aprendre uns dels altres, ja que tots tenim alguna cosa per oferir. Que ens deixem impulsar per la força de l’Esperit. Jesús, que és el nostre aliment, ve amb nosaltres. I quan ens barallem sobre qui és el més importat, perquè va davant o va darrera de la canoa dirigint, Jesús ens recordarà que “hem de servir i donar la vida pels altres.”
I remarem junts per arribar. Cadascun aportarà la seva força en funció de les seves capacitats. I junts participarem i compartirem, amb la canoa com altar i l’esperança posada plenament en Jesús, de veure un món on càpiguen molts mons.
Óscar González Marquès
