Avui casvepre Jean Marie, Pau Pons i Mn.Llorenç han presentat “El Silenci de Déu”, el nou llibre de Bosco Faner. Al final de l’acte ha actuat la coral Pueri Cantores
A continuació, podeu llegir la profunda reflexió de Mn.Llorenç sobre aquest nou llibre del prevere Bosco Faner.
Segurament en aquest temps de pandèmia, confinament i incertesa que hem viscut hagi estat una de les preguntes que ha passat pel cap de molts i per la boca de no tants: i, davant aquesta pandèmia, on és Déu? Per què no es manifesta? Per què no acaba amb aquest drama que esteim vivint? No és una pregunta nova, està inscrita en el cor de l’home, que cerca respostes davant el dolor, el mal i el patiment. El salms traspuen aquesta angoixa que viu l’home que es veu acorralat, i es demanen on és Déu i ens rebel·lam davant un Déu que calla, un Déu inactiu i passiu. Una pregunta que ha repetit la humanitat quan ha sofert el drama de la fam, de la misèria, de la pobresa, les catàstrofes naturals o el drama de l’holocaust i dels camps de concentració.
Possiblement quan ens posam a demanar explicacions d’aquest tipus a Déu, en el fons no entenem quina és la manera d’actuar del Déu de Jesús. Ens imaginem un déu cridaner i que juga arbitràriament amb els homes com els déus de l’Olimp; un déu màquina expenedora o un déu geni de la llàntia que compleix tots els nostres desitjos; un déu solucionador de problemes a qui recorrem només quan ens falta alguna cosa, com aquell qui demana el llibre de reclamacions a un fabricant… però el nostre Déu és diferent. Un Déu que, per fer-se evident, palpable i real, calla i és discret. No elegeix el terratrèmol, la tempesta o l’huracà per fer-se present com va experimentar Elies, sinó que escull la brisa suau que acarona la cara. És un Déu que neix als marges de la societat i plora amb llàgrimes d’infant; és un Déu que estima, perdona i cura, i ens demana que no ho diguem a ningú; és un Déu que en silenci del Calvari, quan tot torna fosc, és quan es fa més evident. És un Déu que ressuscita i salva la humanitat amb la discreció d’un sepulcre buit… Aquest és el nostre Déu.
Quin és el problema? El problema és que no sabem què significa realment el silenci de Déu. Creiem que silenci significa absència, inoperància, inacció… i en Déu és tot el contrari. Hem de ser capaços d’escoltar, sentir el silenci de Déu, un silenci que és eloqüent, un silenci que ho diu tot. Per poder escoltar el silenci de Déu fa falta un altre silenci: el silenci de la creació. Vivim un ritme tant frenètic, vivim tant hipermega-estimulats que som incapaços de gaudir d’aquest silenci que aquieta l’ànima i ens fa descobrir les coses que són essencials. Aquest confinament ens ha fet experimentar aquest silenci eloqüent: la naturalesa ha reflorit, la creació s’ha equilibrat, hem sabut percebre la bellesa de les relacions, hem sabut valorar les coses essencials, hem sabut detectar la superficialitat de la nostra vida… hem tingut l’oportunitat d’escoltar el silenci de Déu.
En Bosco en aquest llibre ens presenta la seva vivència d’aquest temps de confinament. Alguns l’han viscut com un temps de presó i repressió, d’altres com un moment per recuperar el temps perdut, d’altres com un temps per aturar-se i pensar, reflexionar, pregar; molts l’han viscut com un temps ple de creativitat; i tants d’altres els ha servit per resituar-se davant la vida. En Bosco ha viscut aquest temps de confinament com un temps de recés i de pregària. En 40 poemes podem descobrir com ha viscut aquest temps un home, un creient, un prevere.
Com a home en Bosco ha enyorat la família i els amics, amics als qui defineix com qui et comprèn i en ell t’hi redosses sense miraments (5); reivindica les besades i abraçades com a reclam humà; ha aplaudit els sanitaris i aquells que han entregat la vida; ha experimentat el pas dels anys en el seu cos descobrint el sentit de la senectut; ha reflexionat sobre les bactèries que infecten el cor de l’home, no només físicament, sinó també les que infecten l’esperit; ha reivindicat la importància de la memòria donant valor al passat i recordant la nostra condició fràgil; ha experimentat la impotència de veure com creixia el número de morts per coronavirus, sabent que en el cor de Déu no hi ha números, sinó persones; ha denunciat l’actitud dels qui viuen com a titelles, sense obrir-se a la veritat; i ens convida a fer un cop d’estat antropològic posant a la persona en el centre donant tot el valor que té.
Com a creient en Bosco ha pregat a Déu, una pregària que li ha servit d’antítesi a la superficialitat, la indiferència i de la potència inútil del qui passa de tot i de tothom; ha experimentat la set de la samaritana cercant l’aigua viva; ha elevat al Pare una acció de gràcies constant per tantes persones, realitats i circumstàncies que ajuden a viure i que es desviuen pels altres; ha cultivat el silenci fecund que l’hi ha permès enfortir la seva fe; s’ha deixat acompanyar en la pregària pels grans creients de la història (Teresa de Jesús i Joan de la Creu); ha viscut una Setmana Santa confinada sabent actualitzar els misteris de la passió en els drames actuals; i ha viscut una experiència pasqual de Resurrecció i vida cultivant l’esperança d’un demà millor.
Com a prevere en Bosco ha tingut en la ment i en el cor a la comunitat parroquial de sant Esteve amb qui camina, revivint la passió dels màrtirs i essent comunitat solidària amb els qui més parteixen, la seva llum no ha deixat de brillar en els dies de portes tancades; ha acompanyat al Papa Francesc en aquella plaça de sant Pere buida fent seva la invitació del Sant Pare a seguir navegant junts; també s’ha recordat dels germans preveres que han viscut aquest confinament en actitud de servei, i ha pregat per aquells que han mort; també ha reivindicat la feina de Càritas, un cor que no deixa de bategar, unes portes que mai tanquen, perquè Càritas no té portes, sempre està a punt.
En definitiva, en Bosco ens regala en forma de 40 poemes un temps de confinament que es converteix en un temps de desert, un temps d’aprenentatge (34) que ens serveix per enfortir-nos en la nostra condició de persones i de creients. ¿Què hem après? Això és el que ens demana en Bosco, ens convida a que fem un resum, una reflexió, que posem per escrit les lliçons que ens ha donat la vida en aquests dies de desert, de silenci i de retrobament interior.
Per acabar tornem a la pregunta inicial. Davant aquest drama sanitari, social i econòmic que vivim on és Déu? En Bosco, per pròpia experiència, ens ha demostrat que el silenci de Déu és el missatge més eloqüent, la melodia més dolça, el diàleg més profund que podem mantenir per descobrir el sentit de la vida i respondre a les principals preguntes del cor humà. Només fa falta tenir quietud, obrir el cor i dir, sense por “Pare nostre, que estau en el cel…”. La segona part del llibre es converteix en la resposta a aquesta aparent absència i ocultació de Déu. En Bosco ens regala una meditació sobre la pregària principal dels cristians on assaborint cadascuna de les seves paraules podem gaudir del goig de sentir-nos fills de Déu i germans els uns dels altres. Si sabem viure la nostra vocació humana i cristiana ens ajudarà a superar les traves i dificultats de la vida, i ens encaminarà a descobrir què vol Déu de cadascú de nosaltres, què ens està dient en cada circumstància que vivim –per adversa que sigui– i com podem col·laborar per fer realment present el Regne del cel en el nostre món.
En aquesta presentació he escollit el poema “L’amor, l’amor, l’amor”. En hebreu repetir tres vegades la mateixa paraula és convertir-la en un superlatiu, “sant, sant, sant” és dir Santíssim. Repetir tres vegades la paraula “amor” és elevar-la com el valor més alt. Hem vist com l’amor ha estat capaç d’aixecar la nostra societat postrada pel dolor i la malaltia, l’amor ha ajudat al nostre món a vèncer aquest malson que hem viscut. Estimar és una invitació a posar la nostra vida en mans de Déu: posar-se en mans de Déu, diu en Bosco, és evocar confiats l’amor i l’esperança. Posar-se en mans del destí és viure l’angoixa del no saber ni què fer ni cap on partir. Sols una vivència és essencial: l’amor, l’amor, l’amor.
Enhorabona Bosco, i gràcies per mostrar-nos que el silenci de Déu té la capacitat de fer-nos descobrir allò que és essencial en les nostres vides: sentir-nos estimats i viure estimant.